massa cafè

Massa cafè,
el nen estira la màniga del pare,
mira, un lemur!... pel pas de vianants.
Va tan ràpid que tot està a punt de esdevenir,
però mai a temps:
mòn aturat en llums estátiques
i alers que s´enlairen com globus d´heli.
A la meta d´arribada el públic es mostra impassible,
no trenca el corredor la cinta amb el pit
perquè a algú se li ha oblidat posar-la-hi,
i l´àrbitre que havia donat el tret de sortida
s´apreta el canò contra la templa,
una llàgrima aturada al bell mig de la seva galta.
Continua amb embranzida etíop
i segueix arribant massa aviat a tot:
gestos, pensaments, paraules
(encara que ell sempre hagi cregut
que les paraules estiguin sobreestimades)
Tracta d´aturar-se per que el temps,
com si l´haguès estat empenyent com a un cotxe espallat
que de sobte fa petar el motor,
hi pugi per la porta oberta del darrera.
Res a fer,
massa cafè,
el nen torna a estirar la màniga del pare.